El pentagrama i l'altura de les notes 2: Alteracions
A El pentagrama i l’altura de les notes vam veure com, per a les notes naturals, les corresponents a les tecles blanques del piano, la posició d’una nota al pentagrama indica la seva altura. Com escrivim, però, les notes alterades?
Les notes alterades s’indiquen, com vaig avançar a Té bemolls… i sostinguts, mitjançant accidents com ♯ i ♭. Aquests accidents es poden indicar just abans de la nota que alteren:
L:1/4
^c _E
Un Do sostingut i un Mi bemoll
Armats amb aquesta eina, ja podríem escriure una partitura sencera, com aquesta de la cançó popular La Primavera:
M:C
L:1/4
A3/ ^c/ e a | ^f a/^f/ e2 | d3/ e/ ^c A | B2 A2
e e d d | ^c e/^c/ B2 | e e d d | ^c e/^c/ B2
A3/ ^c/ e a | ^f a/^f/ e2 | d3/ e/ ^c A | B2 A2 |]
La Primavera, popluar (sense armadura)
⚠️ En realitat aquesta partitura no s’escriu així. Més avall hi trobareu la versió correcta.
Si ens hi fixem bé, però, a la partitura anterior veurem que tots els Do i tots els Fa estan alterats: són Do sostingut i Fa sostingut. I, de fet, això no és casualitat.
Moltes partitures (de la música occidental) tindran tots els Do i tots els Fa (i tots els Sol, encara que aquí no en surti cap), sostinguts. Altres partitures tindran unes altres notes que sempre apareixen alterades (com ara tots els Si i tots els Mi bemolls).
Tot i que ho explicarem més endavant, la intuïció, per ara, és que cada partitura fa servir una determinada “paleta” de notes, com un pintor fa servir una paleta de colors. En una peça, enlloc de fer servir totes les notes possibles, determinades notes apareixen més freqüentment que d’altres, igual que en un quadre determinats colors predominen. Així, el compositor sol fer servir principalment 7 notes diferents (de les 12 que vam veure) però no sempre les 7 naturals, si no que de vegades n’escull d’alterades. D’aquestes “paletes” en diem tonalitats. En tota la música occidental cada paritura (de vegades cada una de les parts de la partitura), fa servir una mateixa tonalitat durant força compassos. I, per últim, encara que es podria pensar que pot haver-hi moltíssimes tonalitats diferents, escollint subconjunts diferents de les 12 notes, en música occidental només es fan servir 15 combinacions diferents de notes (que donen lloc a 15 tonalitats anomenades Majors i 15 tonalitats anomenades menors).
Tornant al nostre exemple de La primavera, enlloc d’indicar que el Do i el Fa són sostinguts cada vegada que apareixen, es fa servir el que s’anomena una armadura, on s’indica el conjunt de notes que estaran alterades en aquella tonalitat:
M:C
T: La primavera
C: Popular
L:1/4
K:A
A3/ c/ e a | f a/f/ e2 | d3/ e/ c A | B2 A2
e e d d | c e/c/ B2 | e e d d | c e/c/ B2
A3/ c/ e a | f a/f/ e2 | d3/ e/ c A | B2 A2 |]
En aquest cas, l’armadura ens indica que, durant tota la partitura, si no s’indica el contrari, tots els Fa, Do i Sol seran sostinguts. D’aquesta manera no cal posar accidents a totes aquestes notes i només a les que suposin excepcions, quan el compositor decideix fer servir una nota que no està a la “paleta” de la tonalitat escollida, cosa que passa menys freqüentment.
De les armadures i les tonalitats hi ha tot un món per descobrir encara i, per tant, n’aniré parlant.